Rafael Granero Chulbi PAC 2 sociologia

Què és la Sociologia?. ⁱ

Dir que la Sociologia és la ciència que tracta de la societat en tant que lloc on esdevenen les relacions entre individus (WW-1) és fer que un sociòleg, com diu el (1, 23), es posi a tremolar tot pensant en la pregunta que seguidament li caurà a sobre “Així doncs, què és la societat?” Per altre banda, i encara que a hores d’ara ja podem parlar de la Sociologia en tant que institució fermament consolidada¹, tampoc sembla mol bona idea dir tranquil·lament, parafrasejant a Duchamp, que Sociologia és allò que els sociòlegs diuen que és Sociologia. Però en bona part, i com ara veurem, en les dues frases hi ha una gran quantitat de veritat.

Per comprendre per què els sociòlegs (i els estudiants!) es posen lívids davant una pregunta la contestació de la qual semblaria que fos òbvia i evident², és bo retrocedir en el temps. Molt abans de que els anomenats pares de la Sociologia (Marx, Weber i Durkheim (W, 4 i ss)) posessin les bases –i fins i tot molt abans de que seu avi Comte li posés nom³ (WW-1, WW-3)–, molts pensadors es van apropar a les qüestions i als objectes de l’actual Sociologia, i ho van fer des de diferents perspectives (WW-2). Des de la ciència històrica, i des de temps tant remots com els d’Herodoto ( s V aC) o Ibn Jaldum (S XV), des de la filosofia (Hobbes, Spinoza), la política (Montesquieu, Maquiavel) o l’economia (J.S. Mill, A. Smith), tots ells es van enfrontar a qüestions sociològiques, tot i que no encara no amb l’especificitat necessària ni amb aquell rigor que només amb l’arribada de la Modernitat, com resum i producte de la Il·lustració⁴, es podrà aconseguir (WW-2).

Aquí rau un dels principals problemes per a delimitar la ciència sociològica. I aquí també obté el sociòleg una de les seves principals fortaleses. Més que dir que la Sociologia és deutora d’aquestes ciències, més que dir que d’elles manlleva conceptes, mètodes o recursos; però també més que considerar, com d’alguna manera va poder fer Comte (WW-2), que era la ciència de les ciències i clau de volta de l’edifici científic, escau millor la metàfora que Newton per a ell mateix va fer servir humilment: la Sociologia, pujada a les espatlles d’aquests gegants del pensament, va poder albirar molt més lluny que ells, és veritat, però va ser gràcies a ells que ho va poder fer.

La Sociologia (i amb ella, la resta de ciències socials) obté els seus millors resultats en els voltants de les fronteres que manté amb la resta de ciències de l’home, en aquella barreja i mestissatge on no cal dir –ni podem dir– qui manlleva què de qui, però ho fa mantenint els seus mètodes i les seves bases que li permeten ser una disciplina diferenciada amb una percepció pròpia i unes categories delimitades. Encara que sembla que no totes les escoles sàpiguen fer això, com diu Boudon.

Boudon (B, 219 i 220) ens dóna pistes per respondre a la pregunta inicial dient que la Sociologia (la que per a ell sembla la més vàlida, la cognitiva (1, 17), basant-nos en el que diu explícitament en el darrer paràgraf (B, 226)) seria la disciplina que tracta científicament (W, 19) els fenòmens socials, entesos aquestos com els fets significatius⁵ –“socialmente significativos”, matisarà Watson (W, 12)–, que es donen entre individus (1, 27 i 28) dintre d’un context que els refereix en tant que individus (la societat, el lebenswelt fenomènic (1, 29; WW-3)). El camí que va del fenomen al significat ha de ser sòlid i ha de saber trobar causes (W, 19) que permetin explicar el per què (1, 5) de certs “fenómenos intrigantes o enigmáticos”. Per a Boudon, Tocqueville, Weber i Durkheim representen perfectament aquest tipus de Sociologia, tipus al que posa clarament per sobre dels altres tipus ideals, als que anomena com l’expressiu, militant (o crític) i descriptiu, i que els considera com teories fallides perquè respectivament o bé posen la forma per davant del fons, o bé supediten l’objectivitat a un fi predeterminat (1, 11 i 12) o bé renuncien a un necessari anàlisi causal limitant-se a la mera descripció (1, 13 i 14).

Hem parlat de les relacions que la Sociologia manté amb els grans discursos previs a ella, però en el mateix sentit hem de parlar de les noves relacions que s’han desenvolupat, ja sigui amb ciències modernes (psicologia, W, 12; JP, 21)) ja sigui amb matèries amb història (biologia, JP, 21). Jean Piaget (JP, 17 i ss) després d’analitzar les línies frontereres que separen les tres ciències, i que alhora determinen els punts que tenen en comú, diu:

“[Hay] un paso simultáneo de la biología a la psicología y a la sociología unidas, ya que estas dos últimas disciplinas tratan el mismo objeto sólo que desde dos puntos de vista distintos y complementarios. La razón de ello es que no hay tres naturalezas humanas... sino que existe... el organismo... y el conjunto de las conductas humanas [que tienen] en grado diverso un aspecto mental y un aspecto social” (JP, 21)

Un cop més veiem que partionar –com si fos un problema merament geogràfic– les ciències socials no només és difícil en un alt grau, sinó que comportaria renunciar a la vitalitat que existeix en les seves pròpies fronteres. Però la resposta, seguint a Piaget, també se’ns complica si tenim en compte el mètode, ja que encara que volguéssim mantenir-nos d’alguna manera estrictament dintre de la Sociologia, aquest autor ens pregunta: “¿Se pueden aplicar al devenir social los mismos modos de explicación [sociológica] que a las interdependencias entre fenómenos simultáneos?” (JP, 44), per a passar immediatament a contestar-nos que el sociòleg constantment haurà de cercar la difícil i complexa ponderació entre la validesa de l’explicació diacrònica (gènesis, desenvolupament i causalitat) y la sincrònica (equilibri, interacció i implicació), i haurà d’entendre com es condicionen entre elles (JP, 55) fugint, alhora, d’establir un lligam mecànic entre les dues explicacions que no tingui en compte els fets fortuïts i atzarosos.

Piaget (JP, 49 i ss) resumirà aquesta idea afirmant el que podria ser una nova aproximació per a la contestació de la pregunta inicial: la Sociologia veurà a la societat –serà la ciència que la tractarà– en tant que fets (fenòmens) socials sotmesos a una evolució (per tant, comprensió de la causalitat; WW-1) dirigida (per tant implicació i intenció; WW-1).

______________________________

Bibliografia.

AS, Antoine de Saint-Exupéry, El petit príncep, Salamandra, 1990.

JP, Jean Piaget, Estudios Sociológicos, Planeta De Agostini, Barcelona, 1986.

TR, Timothy Raison, Los padres fundadores de la ciencia social, Anagrama, 1970.

Webgrafia.

WW-1 http://www.mercaba.org/Rialp/S/sociologia_i_estudio_general.htm

WW-2 http://ciberconta.unizar.es/LECCION/socionet/100.HTM

WW-3 http://es.wikipedia.org/ varies entrades, com ara: Sociologia, pensadors, escoles...

______________________________

1 Timothy Raison, en la introducció al llibre col·lectiu “Los padres fundadores de la ciencia social” (TR, 12 i 13), afirma que, contra la voluntat que tenien els pensadors Saint-Simon, Comte o Spencer de fer de la Sociologia una ciència “omnicomprensiva y monumental”, ara disposem d’una definició menys ambiciosa “merced a los esfuerzos de Durkheim, Weber, Simmel y Pareto, entre otros“. L’objectiu de la Sociologia ja no serà “el de ofrecer una interpretación total del hombre, la historia y la sociedad, sino el de desarrollar su propia concepción analítica y, sobre esta base, sus particulares teorías y procedimientos de investigación“.

2 Tot allò que es obvi i evident amaga normalment l’acceptació acrítica d’una realitat donada. A l’aplicar aquest principi –que és un dels primers i bàsics que van guiar els pares de Sociologia– a qualsevol resposta no pensada a “Què és la Sociologia?”, i seguint a Jean Piaget, descobrirem que ni la seva epistomologia està clara (la frontera del seu coneixement que la “defensaria” de la incursió de tercers intrusos), ni el seu objecte és senzill (“[son] mas bien ... las interrelaciones que se establecen entre el individuo y la sociedad... [en base a conceptos como] estructura, proceso, cultura, norma, valor...”, W, 10, també (1, 23)), ni els mètodes són evidents ni tampoc les raons que addueixen certs sociòlegs, segons ens diu Boudon, són sempre compatibles amb la sociologia com ciència científica.

Ara bé, manegar aquesta certa indefinició, que farà que el sociòleg hagi de fer un pas més i que sigui, en el seu anàlisi sociològic, més rigorós (B, 218) i més global (JP, 44), ha de permetre alhora ser més objectiu i establir millor les vertaderes intencions que s’amaguen sota el comportament humà (W, 8 i 9; 1, 18 i 19; WW-1). El que la utilització d’aquest coneixement, i de la capacitat predictiva a ell associable, pogui ser entesa a favor o en contra del propi ésser humà (W, 1 i 2, 15 i 16), encara fa més difícil contestar la pregunta objecte del present treball: la sociologia, en tant que ciència que “lluita” entre ser vertadera i ser eficaç (W, 20), potser apreciï més ser eficaç, però eficaç... per a qui?. Com una actualització de les circumstàncies significatives que van fer aparèixer la sociologia, i en particular la transformació de la propietat i de la tecnologia (W, 6 i 7), és força interessant l’oposició que Richard Sennet fa entre el “capital impacient” i el capitalisme social o renà en el seu llibre “La cultura del nuevo capitalismo”.

3 El neologisme sociologia, inventat per Comte, ve de la barreja llatina–grega de socius (company, associat, rel de societas, societat) i logos (coneixement). Al marge de que la forma potser etimològicament més correcte, basada en πόλις, donaria lloc a polilogia –que sembla remetre més a una ciència de la política-, no cal dir que el que tenia Comte en el cap era que l’objecte de la sociologia era la societat en tant que lloc i entorn on es desenvolupen les relacions inter–personals; asseveració, aquesta, que es manté actualment amb tota la seva força (W, 8 i ss).

4 Ja que no menys importat que el fet dels canvis, segons va dir Foucault (veure PAC 1 ), serà el fet de que el coneixement esdevindrà producte d’una relació activa del subjecte cap el objecte, amb el que això té no només de comprensió o descripció, sinó de condició de possibilitat d’actuació i correcció.

5 El sociòleg, com diu –i fa– el Petit Príncep, haurà “de jutjar pels actes i no per les paraules” (AS, 33)... i també no haurà de permetre que les paraules dels homes li facin renunciar a la seva pregunta (AS, 28, 45, 67) ni oblidar el secret consell de la guineu: “L’essencial és invisible als ulls” (AS, 72, 78).

______________________________

i Els números entre parèntesi corresponen al mòdul i pàgina de la documentació en paper de la UOC; “B, N”, text de Boudon i pàgina; “W, N”, text de Watson i pàgina; “AS, N” , llibre d’Antoine de Saint-Exupéry i pàgina; “JP, N”, llibre de Jean Piaget i pàgina; “TR, N” llibre de Timothy Raison i pàgina ; “WW-N”, webgrafia i referència.