Rafael Granero pac 1 sociologia

Institució Social.¹

Segons Durkheim (115, Durkheim), la llei, “més que qualsevol altre institució social ... il·lustra perfectament” la qualitat de ser una cosa, en tant que externa, dura com una roca, donada amb anterioritat i coactiva: té una existència objectiva. Però no sempre ha estat així. La llei tal i com la coneixem, com institució, també té una història.

El Codi de Hammurabi (s. XVIII a. de C.) i la llei del Talió van substituir a la venjança sense compte ni límits (112, la venjança no és un instint). La llei del Talió (‘ull per ull, dent per dent’: el càstig no pot ser major que el perjudici) va establir la pena des dels límits i ja no va permetre correctius realitzables fins als límits. No només va col·locar fora de la llei les venjances encadenades i sense fi, tant en el temps com en l’objecte, sinó que va significar l’aparició d’una nova àrea del coneixement, podem dir que va produir un tall epistemològic que, amb el temps, donaria lloc a la justícia penal, amb el seu conjunt d’advocats, fiscals i jutges. Aquest coneixement –logos– va anar impregnant a la societat. A poc a poc, així doncs, la llei del Talió –i el Codi de Hammurabi– va iniciar un procés d’institucionalització (113, canalització de la conducta).

L’anterior institució (el deure de venjar l’ofensa i l’oprobi, sota pena d’exclusió i ostracisme, o inclòs de patir físicament la pena, (113, aparent inevitabilitat i 114 enganyifa i mala fe) va anar sent substituïda (o sotmesa) a la nova institució: la nova llei. Amb la interiorització de la nova llei, fins fer-la, com diu Arnold Gehlen (111 i 170 pseudo-instint), poc menys que instintiva (avui ningú no acceptaria pas tornar a la venjança (113, adequació del comportament), que l’entenem com sempre desmesurada; i quan ocorre, tatxem de salvatge i bàrbar a l’individuo o a la societat que ho tolera i ho accepta (115, expectatives)), ens protegim i protegim la condició d’existència de la pròpia societat (sense la qual no tindríem cap oportunitat de sobreviure, o si més no, de tenir l’actual esperança de vida) (174, pantalla protectora)

La seva institucionalització va crear, així mateix, una nova estructura de poder que, com el fre al cotxe pel que fa a la velocitat possible (115, límit i recompensa), va permetre un desenvolupament social fins llavors desconegut: un increment del grau de llibertat assolible. I aquesta nova concepció del càstig, amb evidents matisos però sense significatius canvis de fons, ha perdurat fins als nostres dies: per un ull exigim el seu equivalent en compensació taxada pel jutge: privació de llibertat, diners, serveis, etc. a ser lliurats per la persona responsable del fet criminal, o de forma subsidiària, per la societat (UOC, Sociologia, Mòdul 3 – La Societat II, pàg. 15, definicions amb valor normatiu). En aquest sentit, aquesta institució no es mereix ser reprovada com una cosa la existència de la qual es manté per l’estupidesa humana (89, la inèrcia estúpida), però sí és cert que d’ella tenim una percepció imprecisa (28, ens envolta), percepció que si a més és errònia, molts cops ho serà per culpa dels mateixos que la fan funcionar (advocats, fiscals i jutges) i no per culpa dels ciutadans.

La llei, com institució, apareix com la resposta social a un major nivell de complexitat en l’organització de la societat. Deixant de banda actuacions bastardes i iniqües, que respondrien a sotmetre la institució als interessos d’uns pocs i no al del conjunt de la societat, la llei ajuda a organitzar la vida i a solucionar els problemes pràctics que la convivència porta de forma ineludible (174, protegint la llibertat). La seva càrrega amenaçadora i coactiva (el fre del cotxe) no només és la mera condició de possibilitat de viure plegats, amb interessos sovint contradictoris, sinó que pertany a allò que hem de saber: “el que vol el fi, vol els mitjans”. No tenim dret d’anar amb “el lliri a la mà” (La Societat II, UOC, pàg. 11).

Adveniment de la Modernitat: materialisme històric, divisió del treball social i racionalització.

Si tal i com diu T. Watson, “La sociología [és] el estudio académico de las relaciones que se establecen entre los seres humanos al organizarse o ser organizados por otros en forma de sociedades”, i donat que els éssers humans ja viuen en societat des de fa milers d’anys, donar resposta a la pregunta de per què no apareix tal estudi de forma diferenciada fins l’adveniment de la Modernitat és un pas que necessariament hem de fer.

El mateix autor ens dóna una pista: la salarització. Aquest fenomen, a hores d’ara totalment assumit a escala global (fins i tot els immigrants que venen dels països mes endarrerits, ja saben –ni que sigui perquè els hi acaben d’explicar– que venen per un salari), no només era totalment estrany (tot i que això és relativament significatiu: des de sempre n’apareixen, de nous fenòmens), sinó, i sobre tot, s’imposava a tal velocitat, implicava tal canvi de mentalitat que la aparició d’aquesta nova societat va significar una convulsió d’un grau desconegut. Aquestes dos característiques (radicalitat i velocitat) van imprimir una violència al canvi que va permetre als pares de la Sociologia (Marx, Durkheim i Weber) percebre amb claredat el contrast entre la societat moderna –que estava naixent literalment sota les seves barbes– i la societat tradicional –que maldava per sobreviure.

Hi ha un substrat comú a tots tres i a la Modernitat: la recerca científica de la veritat. I una condició de possibilitat comú també per al seu desenvolupament: tal i com diu Foucault, després de la Il·lustració, la transmissió del coneixement ja no es recolzarà en una relació passiva entre el subjecte que sap i el subjecte llec, sinó que serà producte d’una relació activa del subjecte cap el objecte. Marx, Durkheim i Weber van interrogar de forma sistemàtica a l’objecte (la societat) i aquesta interrogació fou el bressol de la Sociologia.

Seguint a T. Watson, la Sociologia tracta dels problemes experimentats a rel del vertiginós desenvolupament del procés d’industrialització (canvis en l’organització del treball, l’aparició de la burocràcia, el pas de comunitat a família nuclear i protagonisme de l’individuo, la vida urbana, la salarització) i els mira sota la màxima il·lustrada que de l’ “així és” no s’ha de deduir “així ha de ser”.

Serà Marx qui, en aquesta línia, més lluny portarà la seva anàlisi crítica de la societat. Amb la seva teoria del materialisme històric, que basa l’esdevenir de la història en la resolució de les contradiccions que en cada època els canvis en les forces de producció provoquen en les existents relacions de producció (sistemes d’apropiació i distribució), resolució que es concreta en la lluita de classes i que, en l’edat moderna, significarà el pas a un nou estadi: la “fi de la prehistòria de la societat humana”.

Durkheim, en la seva tesi doctoral, va posar el focus del canvi en la divisió del treball social. Aquesta divisió, que ve propiciada per l’increment en la freqüència de contactes (degut tant al creixement de la població com a la seva urbanització), afectarà tant al teixit econòmic i industrial (especialització dins la fàbrica) com a tot l’espectre d’institucions socials (“govern, dret, ciència, arts, educació...” El pensament sociològic I, UOC, pàg. 29). Per fer més entenedor el canvi de paradigma, aquest pensador distingia entre solidaritat mecànica (divisió baixa del treball, pròpia de les societats tradicionals) i solidaritat orgànica (divisió alta del treball, pròpia de les societats modernes i industrials).

Weber, que per altre banda, i segons R. Boudon, serà més propens a utilitzar l’individualisme metodològic (mètode que fa la aproximació científica als fenòmens socials donant més responsabilitat a les persones, en tant que individus, que a les estructures), proposa el procés de racionalització com el motor de canvi de la societat tradicional a la moderna. Aquest procés de racionalització no porta cap sentit moral (no té per què ser ni bo ni dolent), tan sols demana establir l’eficiència (escollir el mitjans) i l’eficàcia (aconseguir els objectius) com sistema d’anàlisi del procediment, sense entrar a valorar ni la bondat del fi aconseguit ni la bondat del mitjà emprat. Aquest pensador, així doncs, era profundament escèptic sobre la relació progrés científic progrés social.

______________________________

1 Els números entre parèntesi corresponen a la pàgina del llibre Invitació a la sociologia (Peter L. Berger, Herder, 2004) on la idea expressada té la seva correlació amb el text de Berger. Una mateixa idea es pot aplicar tant a una situació –la venjança, com institució– com al seu antònim –la nova llei, com institució–, indicant així que, al marge de l’opinió pròpia, l’anàlisi sociològic no és pas un anàlisi moral.