Rafael Granero Chulbi PAC 3 sociologia

Alienació, anòmia i desencís.

“Afirmar incluso que la izquierda ha pecado de entenderlo todo en clave sociológica no deja de ser una forma suave y elegante de dar a entender su incapacidad para quitarse de encima la herencia idealista y humanista” (Pere Saborit, Política de la alegría (o los valores de la izquierda), Pre-textos, 2002, pàgina 101)

Aquesta contundent afirmació, que caldria contextualitzar dins de la complexitat del discurs del llibre (i del propi autor) per evitar entendre-la com merament anti-humanista, ens pot servir per trobar que tenen de comú i que tenen de diferent no ja els propis conceptes de anòmia, alienació i desencís –que en són de diferents, com veurem–, sinó les hipòtesis que els pensadors donen per pressuposades i que cal conèixer per poder aplicar correctament el seu pensament als nostres temps.

Marx entén l’alienació del treballador en el món de la industria capitalista com un producte real però evitable de la Modernitat. I aplicant un optimisme plenament modern i humanista, creu que amb l’esforç de l’anàlisi racional –aquell que li permet elaborar el materialisme dialèctic– l’ésser humà podrà avançar cap un món sense alienació. Feuerbach ja li va retreure que oblidés que tot treball és alienant per naturalesa (per antropologia, podríem dir), doncs en tot treball sempre l’ésser humà esdevé –fa d’ell mateix– eina (imprescindible –directa o indirectament–, però eina) del producte obtingut; fins i tot –i pot ser que aquí aparegui en grau màxim– hi ha alienació en les arts escèniques o interpretatives. Marx parla de l’alienació en tant que apropiació, usurpació del excedent: explotació. Si fos aquest el cas, ens podríem plantejar aquest experiment mental: un salari que fos el resultat de dividir l’acreditació de tota la producció d’un país entre tots els seus habitants (ciutadans o no, nacionals o no) hauria d’eliminar tota l’alienació, però en canvi podríem parlar de que l’alienació, segons el concepte marxià, seria màxima, doncs la relació entre treballador, treball, producte y apropiació de l’excedent desapareixeria completament (i això sense parlar de la gestió burocràtica que caldria...). A més, oblidar les limitacions i condicionants físics i psíquics i pensar en una humanitat bàsicament moral i ètica li fa caure en el parany indicat per Pere Saborit.

La tipologia de la hipòtesi de Marx (amb un optimisme que, més enllà de la realitat que viu, es basa en una encara moderna confiança en la raó il·lustrada) és semblant a la que guia, ni que sigui de forma amagada, a Durkheim (però no a Weber).

I podem presentar la hipòtesi de Durkheim com optimista en tant que el perill de la pèrdua de nomos, provocada pel progrés de la industrialització, és entès per aquest pensador com un resultat d’alguna manera mecànic (i de base més quantitativa que qualitativa). L’anòmia, planteja Durkheim i els seus seguidors, té dues potes: la que deriva d’un capitalisme que per mantenir-se ha de créixer (inflant les necessitats) ”trencant tota harmonia” entre fins i mitjans (UOC, 32) i la que resulta (en els nostres temps) d’una “modernitat líquida“ (segons expressió de Bauman, i que Sennet¹ considera encertada) interessada en canviar els valors de col·laboració per competitivitat (inclòs entre companys de feina). Totes dues creen una falsa autonomia que tan sols amaga un risc –i una ansietat derivada: Sennet, 2006, 49 i 57; UOC, 32– que desfà aquells “vincles i regulacions socials tradicionals” afavorint una “anòmia creixent” (UOC, 32, 33). L’home corrent apareix aquí –a l’igual que amb Marx– com subjecte passiu: pateix l’anòmia i l’alienació. I la solució, que sembla venir de “potenciar la solidaritat orgànica” –amb Marx tindrem l’equivalent de “consciència de classe treballadora”–, sense valorar prou el que aquells “vincles i regulacions socials tradicionals” tenien més de heteronomia que d’autonomia, esdevé certament mecànica (racionalització de la producció i del mercat: més lleis que exerciran una pressió –“coerció moral“– sobre les persones, el que portarà més aviat heteronomia que autonomia –allunyant-se de la llibertat kantiana–, amb el que només aconseguiran, de fet, amagar l’anòmia i no convertir-la en una real i kantiana autonomia) i no tindrà prou en compte que la racionalitat de les solucions xocarà amb la irracionalitat de l’home. L’optimisme, molt més amagat en Durkheim que en Marx (optimisme que Sennet no acaba de compartir amb el seu “Tal vez...” final (2006, 167)) apareix alternant amb una visió lúcida com un “so que de vegades grinyola” (UOC, 36).

Weber serà de tots tres el més lúcid i escèptic, en tant que entendrà a la racionalitat (aquella mateixa que era font dels mals i eina de solució en Marx i Durkheim) com la necessària (i desencisadora) condició de possibilitat de l’era moderna (UOC, 40) i alhora ens advertirà que dir que certs fets són racionals “no implica que els considerem com a bons [ni] tampoc com a dolents” (UOC, 38). En aquest sentit no s’atrevirà a extreure un teoria salvadora del seu profund i encertat anàlisi de l’impacte de la racionalització en totes les àrees socials, i tan sols es permetrà presentar-nos tots els paranys (desencantant-nos alhora) que una racionalització ens anirà preparant: la ja explicada pragmàtica, el possible relativisme no reductible a negociacions, la instrumental (per oposició a aquella que tingui en compte una determinada axiologia); i com resultat de tot plegat, un futur segurament més eficaç, potser més eficient, però més fred sense cap dubte, on l’altre de la raó (els sentiments i les emocions) poden quedar subjugats a la gestió impersonal de la societat (UOC, 38 i 39).

Però Weber, encara que no plantegi amb la netedat conceptual de Marx i Durkheim com fer què, si que ens recorda que la història no acaba amb la racionalització, que no estem davant l’estadi final de la humanitat, i reprenent a Saborit, podem dir que gràcies a que l’anàlisi de tots tres pensadors ens posa davant de fets incontestables (l’explotació que exacerba l’alienació, l’anòmia del consumisme i l’ineludible desencís), tenim un marge d’actuació:

“Hay que eliminar todo aquello que coarta la libertad humana,... pero siendo a la vez plenamente conscientes de que ello no supone que nos liberemos de nuestras limitaciones internas. Y viceversa. De hecho, la formulación inversa sugiere mejor el componente de reto y apuesta: ser conscientes de las limitaciones de lo humano no ha de impedir en ningún caso luchar contra cualquier forma de opresión” (Pere Saborit, Política de la alegría (o los valores de la izquierda), Pre-textos, 2002, pàgina 102, la negreta és meva)

L’abstenció

Per poder apropar-nos a la realitat dels exemples a analitzar (baixa participació: en les ciutats de Barcelona (49,6%) i Terrassa (44,3%) en les municipals del 2007; en Catalunya (56,7%) en les autonòmiques i (49,4%) en l’Estatut), cal tenir en compte el doble anàlisi que Piaget reclama: el diacrònic i el sincrònic. Això demana intentar la doble contextualització dels exemples tant en la seva pròpia història com en la contemporaneïtat i la història del seu entorn (Catalunya, España i Europa). En els annexos (Gràfic i Alfa–Numèric) podem trobar tota la informació que ens pot servir per aquesta doble aproximació.

Amb tot, i abans de intentar entendre els motius, hem de recordar que no podem parlar d’una abstenció, sinó de moltes abstencions (si bé és força difícil esbrinar, sense una profunda feina de camp, la importància relativa de cadascuna d’elles) que vindran determinades en última instància no tant pel motiu que una persona expliciti com disparador de la seva abstenció, sinó pel tipus de voto que havia exercit (o no voto) ²: és dir, cal tenir en compte tant al subjecte en tant que ésser passiu (reacciona abstenint-se) i en tant que ésser actiu (carrega de significat la seva abstenció).

Una pinzellada superficial ens pot permetre parlar d’aquest tipus de raons per votar³:

- vot militant, que generarà una abstenció que vol ser un càstig conscient.

- vot útil, que generarà una abstenció per decepció.

- vot de proximitat, que generarà una abstenció per des–ubicació.

- vot històric (que es fa per tradició familiar, social...), que generarà una abstenció per pèrdua de referents.

- vot des–informat, poc polititzat, que si fa bon temps... s’abstindrà.

A més s’ha de tenir en compte (per donar profunditat a la complexitat real) no només els aspectes d’alguna manera psicològics i individuals –com els establerts–, sinó els sociològics com ara “edad, hábitat, clase social y renta económica, que, al afectar los recursos personales (y, en parte, el grado en que las decisiones políticas afectan el bienestar individual) de cada elector, modifican la probabilidad de que cada elector vote”⁴.

Un primer cop d’ull a les dades ens fa dir que, tot i constatant la importància de l’elevada abstenció dels quatre exemples, al matisar-la amb els factors individuals i sociològics i relacionar-la amb les dades del seu entorn coetani –i mirar les sèries estadístiques històriques, les seves i les relacionades–, és molt difícil trobar, fora d’uns grans trets, unes causes (podríem dir) netes: l’abstenció a les municipals tenen una tendència a la baixa amb un perfil similar a Espanya, Catalunya, Barcelona i Terrassa, encara que amb un tendència que va des d’una certa estabilitat (Espanya) a una més gran caiguda (Terrassa); en els referèndums i en les autonòmiques, i més enllà de trobar un tendència global a la baixa, el fet més important és la constatació d’un fenomen que podem anomenar “abstencionisme diferencial català” ⁵, i que ens hauria d’ajudar a explicar tant el perfil diferent de les gràfiques com la diferència constant de participació tant entre autonòmiques i generals com entre referèndums d’àmbit català i espanyol: més i menys abstenció respectivament.

Altres factors més globals, com els aportats per Alain Touraine⁶, ens fan pensar que, sota les diferents raons psicològiques, es donen dos fets consubstancials a la societat moderna: l’aplicació d’una racionalitat del votant davant de les decisions racionals dels que tenen poder en el sistema econòmic, en la línia de la teoria de Weber, i la reacció del ciutadà davant l’anòmia social dels centres de decisió econòmics, ja predita per Durkheim.

La conversió del vot en res més que vot útil o pragmàtic (mal dit “vot de centre”) és l’efecte d’una racionalització del vot (en el pitjor sentit que Weber assigna a allò racional) que, tal i com prediu Touraine, desembocarà en una abstenció per decepció o indiferència (per llunyania dels centres de decisió, per suposar la seva inoperància, per previsibilitat del resultat...). L’alternativa a aquesta decepció pot –però només pot– arribar a lluitar amb certa cohesió creant grups des de l’àmbit cultural (moviment okupa, agrupacions etnocèntriques, altermundialisme, participació en ONG...), grups que permeten crear un nou conjunt de regles (la qüestió de fins a quin punt són alternatives o són assimilables –com ara el moviment okupa o el multiculturalisme etnocèntric– és un altre tema apassionant) amb les que donar sentit a l’anòmia imposada pel racionalisme econòmic capitalista (una barreja de tots els paranys advertits per Weber i Durkheim)

Tornant al punt central de l’abstencionisme, i tal i com el sindicat comunista italià CGIL va preguntar-se a finals dels anys 70 (“Companys, és revolucionari renunciar a la taxa salarial mòbil?”), potser ara toca preguntar-nos “Ciutadans, és revolucionari instaurar el vot obligatori?”

______________________________

Annex Gràfic.

Espanya i Catalunya (Generals, Autonòmiques)

http://www.elecciones.mir.es/MIR/jsp/resultados/index.htm

http://www.elecciones.mir.es/MIR/jsp/resultados/index.htm

http://www.idescat.net/territ/BasicTerr?TC=8&V3=823&V4=824&ALLINFO=TRUE&PARENT=25&V0=3&V1=0&CTX=B&VN=3&VOK=Confirmar

Espanya i Catalunya (Municipals)

http://www.elecciones.mir.es/MIR/jsp/resultados/index.htm

http://www.elecciones.mir.es/MIR/jsp/resultados/index.htm

http://www.idescat.net/territ/BasicTerr?TC=6&V0=1&V1=08019&MN=1&&V3=372&PARENT=25&CTX=B#FROM

http://www.idescat.net/territ/BasicTerr?TC=6&V0=1&V1=08279&MN=1&&V3=372&PARENT=25&CTX=B#FROM

Espanya i Catalunya ( Referèndums i Europees)

http://www.elecciones.mir.es/MIR/jsp/resultados/index.htm

http://www.idescat.net/territ/BasicTerr?TC=5&V0=3&V1=3&V3=393&V4=437&ALLINFO=TRUE&PARENT=25&CTX=B

http://www.elecciones.mir.es/MIR/jsp/resultados/index.htm

http://www.elecciones.mir.es/MIR/jsp/resultados/index.htm

http://www.europarl.europa.eu/elections2004/ep-election/sites/es/results1306/turnout_ep/turnout_table.html

Comparativa de la participació en les eleccions al Parlament Europeu, desagregada pels nou països amb dades des de 1979:

http://www.europarl.europa.eu/elections2004/ep-election/sites/es/results1306/turnout_ep/turnout_table.html

Països Europeus (Presidencials i Diputats)

http://www.electionresources.org/fr/index_es.html

http://www.electionresources.org/fr/index_es.html

http://www.electionresources.org/de/

http://elezionistorico.interno.it/index.php

http://www.electionresources.org/de/

http://www.election.demon.co.uk/geresults.html

1950 – 1997: http://www.election.demon.co.uk/geresults.html

2005: http://news.bbc.co.uk/2/hi/uk_news/politics/vote_2005/constituencies/default.stm

______________________________

Annex Alfa–Numèric.

Espanya i Catalunya (Generals, Autonòmiques, Municipals, Referèndums i Europees)

Congrés Diputats (Espanya)	participació	abstenció
1977	79	21
1979	68	32
1982	80	20
1986	70	30
1989	70	30
1993	76	24
1996	77	23
2000	69	31
2004	76	24

Congrés Diputats (Catalunya)	participació	abstenció
1977	79	21
1979	69	31
1982	81	19
1986	69	31
1989	67	33
1993	76	24
1996	77	23
2000	65	35
2004	77	23

Parlament de Catalunya	participació	abstenció
1980	61	39
1984	64	36
1988	59	41
1992	55	45
1995	64	36
1999	60	40
2003	63	37
2006	57	43

Municipals (Espanya)	participació	abstenció
1987	69	31
1991	63	37
1995	70	30
1999	64	36
2003	68	32
2007	63	37

Municipals (Catalunya)	participació	abstenció
1987	68	32
1991	58	42
1995	65	35
1999	55	45
2003	61	39
2007	54	46

Municipals Barcelona	participació	abstenció
1987	69	31
1991	56	44
1995	67	33
1999	51	49
2003	59	41
2007	50	50

Municipals Terrassa	participació	abstenció
1987	65	35
1991	51	49
1995	59	41
1999	48	52
2003	54	46
2007	44	56

Referèndum (Espanya)	participació	abstenció
1976 - Reforma Política	78	22
1978 - Constitució	67	33
1986 - OTAN	59	41
2005 - Constitució Europea	42	58

Referèndum (Catalunya)	participació	abstenció
1976 - Reforma Política	74	26
1978 - Constitució	69	31
1979 - Estatut	59	41
1986 - OTAN	63	37
2005 - Constitució Europea	41	59
2006 - Estatut	49	51

Parlament Europeu (Espanya)	participació	abstenció
1987	69	31
1989	55	45
1994	59	41
1999	63	37
2004	45	55

Parl.t Europeu (Catalunya)	participació	abstenció
1987	68	32
1989	52	48
1994	52	48
1999	55	45
2004	40	60

Parl. Europeu (Europa)	participació	abstenció
1984	61	39
1989	59	41
1994	57	43
1999	50	50
2004	46	54

Member	1979	1984	1989	1994	1999	2004
Bèlgica	91,4	92,2	90,7	90,7	91,0	90,8
Luxemburg	88,9	88,8	87,4	88,5	87,3	90,0
Itàlia	84,9	83,4	81,5	74,8	70,8	73,1
Irlanda	63,6	47,6	68,3	44,0	50,2	59,7
Alemanya	65,7	56,8	62,3	60,0	45,2	43,0
França	60,7	56,7	48,7	52,7	46,8	42,8
Dinamarca	47,8	52,4	46,2	52,9	50,5	47,9
Holanda	57,8	50,6	47,2	35,6	30,0	39,3
Gran Bretanya	32,2	32,6	36,2	36,4	24,0	38,9

Països Europeus (Presidencials i Diputats)

Presidencials França - 1ª volta	participació	abstenció
1965	85	15
1969	78	22
1974	84	16
1981	81	19
1988	81	19
1995	78	22
2002	72	28
2007	84	16

Presidencials França - 2ª volta	participació	abstenció
1965	84	16
1969	69	31
1974	87	13
1981	86	14
1988	84	16
1995	80	20
2002	80	20
2007	84	16

Bundestag Alemanya	participació	abstenció
1972	91	9
1976	91	9
1980	89	11
1983	89	11
1987	84	16
1990	78	22
1994	79	21
1998	82	18
2002	79	21
2005	78	22

Camera dei Deputati Itàlia	participació	abstenció
1972	93	7
1976	93	7
1979	91	9
1983	88	12
1987	89	11
1992	87	13
1994	86	14
1996	83	17
2001	81	19
2006	84	16

Portugal	participació	abstenció
1979	87	13
1980	85	15
1983	79	21
1985	75	25
1987	73	27
1991	68	32
1995	67	33
1999	62	38
2002	62	38
2005	65	35

General Elections	1885 - 1945			1950 - 2005
Anglaterra	participació	abstenció		participació	abstenció
1885	81	19	1950	84	16
1886	74	26	1951	83	17
1892	77	23	1955	77	23
1895	78	22	1959	79	21
1900	75	25	1964	77	23
1906	83	17	1966	76	24
1910	82	18	1970	72	28
1918	57	43	1974	73	27
1922	73	27	1979	76	24
1923	71	29	1983	72	28
1924	77	23	1987	75	25
1929	76	24	1992	78	22
1931	76	24	1997	71	29
1935	71	29	2001	59	41
1945	73	27	2005	61	39

______________________________

1 La Cultura del nuevo capitalismo, Anagrama, 2006, pàgina 18

2 Abundant en aquesta categorització, cal dir que “los resultados electorales [i el grau d’abstenció és un d’ells] reflejan poco más que la suma de las preferencias individuales de millones de electores que no actúan coordinadamente y que deciden su voto [o la seva absència, podem afegir] en función de criterios notablemente distintos... aunque quisieran, los electores difícilmente pueden emitir mensajes claros que podamos interpretar en un sentido unívoco” José Ignacio Torreblanca, Investigador Principal, Real Instituto Elcan, Informe ARI nº 112/2004, del 21 de juny de 2004, Claves para entender la abstención en la elecciones europeas

3 ftp://gvas.euskadi.net/pub/gv/estudios_sociologicos/cu99post.pdf Eusko Jaurlaritza, pàgines 12 a 15,

4 http://www.princeton.edu/~cboix/abstencion.PDF Carles Boix (Profesor en los Departmentos de Ciencia Política y de Economía de Ohio State University )i Clara Riba (Profesora en el Departamento de Economía de la Universitat Pompeu Fabra)

5 http://dialnet.unirioja.es/servlet/fichero_articulo?articulo=758076&orden=81016 “VOTO DUAL Y ABSTENCIÓN DIFERENCIAL Un estudio sobre el comportamiento electoral en Cataluña”, Clara Riba, Universitat Pompeu Fabra

6 Alain Touraine, en la conferència que sobre “Globalització econòmica i fragmentació social” va fer al CCCB l’any 2005 (editada per Breus CCCB, 2006), explicita una ruptura certa entre política i societat determinada per “la separació entre l’economia i al resta d’institucions socials, polítiques i culturals” i davant el fet d’un cert allunyament del ciutadà de la política ens demana que tinguem en compte que com pot el votant “arribar a imaginar el funcionament del... sistema polític.. si la vida econòmica està totalment determinada per un sistema en què aquestes institucions fonamentals no exerceixen cap influencia?”. Pel que fa a la cultura com una nova manera de participació cocial, va dir que “hem se ser conscients que s’ha exhaurit el concepte de sociologia”, i recolza aquesta afirmació tot explicant que tal i com els actuals paradigmes amb un “vocabulari econòmic i social” van desplaçar als paradigmes “del dret i la política” en el s XIX com eina “per referir-nos a les realitats socials”, ara, diu, “i aquest és el meu [pensar] personal... les categories culturals han desbancat les categories socials”. Ja l’any 2003 ho començava a plantejar: “Así como en 1848 lo económico-social invadió lo político, a partir de los años sesenta en EE UU y Francia lo cultural ha invadido lo político: con Mayo del 68, el problema del multiculturalismo, las mujeres...” (El País, 22-11-03).