Rafael Granero Chulbi PAC 4 sociologia

La nova estratègia.

“...lo que, en el mejor de los casos, es un trabajo de imaginación [la capacidad potencial como nuevo indicador de una meritocracia natural de la cultura del capitalismo impaciente, por contraposición a la meritocracia basada en el producto realizado, propia de una cultura de la artesanía],... en el peor, esta exploración de talento corta la referencia a la experiencia y los lazos que unen a las circunstancias, renuncia a las impresiones sensoriales, separa análisis de creencia, ignora el poder de cohesión del compromiso emocional y castiga la profundización, todo lo cual lleva a vivir en un proceso, que el filósofo Zygmunt Barman llama de ‘modernidad líquida’, exactamente la condición social del trabajo en los sectores punteros” (Richard Sennett, La cultura del nuevo capitalismo, Anagrama, 2006, pàg. 107)

En aquesta cita podem trobar bona part dels conceptes la comprensió dels quals per a Sennett és capdal per arribar a entendre, criticar i finalment poder disposar d’eines teòriques per poder-se enfrontar al capitalisme impacient.

El primer d’aquests conceptes és que la suma de tots ells representa més un canvi d’estratègia que no només una mera política tàctica: el pas del capitalisme social al capitalisme impacient –pas que es veu en tota la seva punyent claredat en “los sectores punteros”– només es pot fer en la mida que s’interioritzen uns canvis socials i culturals. Canvis que, seguint a Sennett, podríem concretar en:

1) Primacia de la potència sobre l’acte¹. El capitalisme impacient valora més la possibilitat que el fet (Sennett associa allò fet a l’esforç inherent a l’artesania, esforç que ara es veu discriminat, ja que avui es “castiga la profundización”): tant en el treball com en el consum. El valor d’ús del producte (allò que sé fer bé i allò que utilitzaré) queda esmorteït davant la “venda” de possibilitats (allò que podria fer o utilitzar). La tecnologia ajudarà a esborronar els perfils dels productes: és el “daurat” que amaga la realitat. És, finalment, el poder de la marca per sobre del poder del producte².

2) Assumpció de l’anòmia social com alternativa a l’autonomia social. Aquest és, molt possiblement, el canvi més gran –“ ignora el poder de cohesión del compromiso emocional”– inclòs en la nova estratègia, i a qui la resta de conceptes, més que interrelacionats –que ho estan–, sembla que estiguin subordinats: no és només que provoquin anòmia, sinó que els hi cal l’existència d’aquesta per reeixir³.

3) Imposició de la discriminació que una suposada objectivitat executa (especialment en els processos de selecció⁴ –i en el tractament actual de la meritocràcia– en els que d’alguna manera investigadors i directors de recursos humans neguen la realitat de l’existència de diferents relats vitals, diferents cultures...) al no tenir en compte l’entorn social, la cultura subjacent i la història de l’individu (allò que ha fet, punt relacionat amb el punt 1)): “esta exploración de talento corta la referencia a la experiencia y los lazos que unen a las circunstancias”.

4) La destrucció controlada (liquidació en procés: tan gran arriba a ser el canvi⁵) de certes institucions, especialment les basades en la burocràcia piramidal (especialment del capitalisme social o renà, i de la seva substància: el capital social), que imitava a la burocràcia de l’exèrcit, i que existia en les empreses i en els estats. Una gàbia de ferro que alhora tancava i protegia, forçava i incloïa.

5) La separació entre poder i autoritat. Mentre que la burocràcia piramidal en el seu vèrtex tenia poder (manava) i autoritat (era reconegut), el poder de les burocràcies MP3 (molt més concentrar en un punt central, sovint aliè físicament a la resta de centres de treball) es desresponsabilitza dels seus treballadors i de les decisions que pren⁶, perdent pel camí l’autoritat i la lleialtat d’ella derivada: “pues el poder se ha separado de la autoridad” (Sennett, ob. cit. 154).

i 6) La desaparició de la interpretació mediata (meditada, no mecànica) de la realitat –molt relacionada amb el punt 5)–, tant en sentit de l’experiència que viatjava des dels obrers/classes populars cap als empresaris/polítics com de les ordres i propostes que recorrien el sentit contrari. Els detentors del nou poder, sentint-se posseïdors de tot, renuncien “a las impresiones sensoriales” dels subordinats i “inspiran una débil lealtad... a la vez que generan... elevados niveles de ansiedad ante la inutilidad” (Sennett, ob. cit. 155).

Institucions: líquida liquidació.

Pel que fa a aquest treball, hem de deixar de banda aquells canvis que en certes institucions venen derivats de un tipus de canvi en la societat que fa que una determinada institució ja no acompleix del tot ser d’aquella mena de coses externes “que ens solucionen molts problemes i que ajuden a organitzar la vida” (UOC, Mòdul 3 La societat II, pàg. 11). Pot ser que fins i tot a hores d’ara ens la compliqui extremadament. Ens estem referint a la Família⁷, la Pàtria⁸ o al Nacionalisme (en tant que Comunitat Ètnica⁹, no en tant que Nació i el seu demos), institucions totes elles que –per sort en les nostres societats modernes– ja no ens calen de forma tan peremptòria per protegir-nos dels avatars de la vida. Les forces que estan modificant aquestes institucions són d’alguna manera reactives al poder institucional. Aquest canvis cerquen gaudir d’una llibertat personal que, com tota llibertat, portarà al seu costat un cert grau de indeterminació, un cert grau de risc, però que desenvoluparà les seves potències des de l’autonomia i no des de l’heteronomia.

Sennett, però, parla d’un altre mena de canvi, aquell que ve imposat des de les instàncies del poder. Abans d’avançar en l’anàlisi d’aquestos canvis convé, per evitar malentesos, fer aflorar la contradicció que, dintre dels conceptes de llibertat i seguretat, s’amaga en el moment de parlar dels canvis institucionals. Hipòtesi: l’increment de seguretat dels detentors del poder es converteix sempre en un decrement de la llibertat de les persones incloses en les seves institucions; l’increment de la llibertat dels detentors del poder es fa a costa del decrement de la seguretat de les persones incloses en les seves institucions. Aquesta relació inversa –que fal·laçment molts l’amaguen sota una relació llibertat/seguretat abstracta com si tothom estigués afectat per igual– és més obvia i més substantiva en la mida en que més autoritari i totalitari sigui un sistema (social, polític o econòmic), i marca categòricament el grau de desigualtat dintre d’un sistema: una gran diferència en llibertat i seguretat de les classes febles amb les poderoses, simptomàtic dels estats –en tant que institucions–dèbils (o de les parts febles d’un Estat determinat), alimentarà una corruptela, ja sigui aquesta generalitzada¹⁰, ja estigui circumscrita, per exemple: a la corrupció del maó.

Aquesta llibertat líquida continguda en els canvis que el capitalisme impacient vol imposar en les institucions per a ell més significatives (Estat i empreses) no són, precisament i als ulls de Sennett, positius: “Lo que yo sostengo es que esos cambios no han liberado a la gente” (ob. cit. 18). L’atac brutal a l’Estat com institució protectora de tots els seus ciutadans (baixada d’impostos directes i similars¹¹, oblidant la seva importància com eina de corresponsabilitat; privatització de serveis bàsics, des de les commodities fins la salut, la dependència o l’ensenyament –l’anomenat welfare), atac que Alain Touraine defineix com fruit d’un capitalisme neoliberal (“un període de fort desenvolupament capitalista... nova etapa de la lluita contra tots els lligams [polítics] que uneixen l’economia a la societat”, Globalització econòmica i fragmentació social, CCCB, 2005, pàg. 10), afeblirà greument les oportunitats de les classes menys afavorides. La raó resideix en que la seva xarxa informal de relacions i contactes que li puguin defendre dels cops de la fortuna (xarxa que no depèn d’un pla estratègic a llarg termini, pla que només pot definir-se en relació a una institució sòlida que asseguri la “gratificación diferida”, com ara una Seguretat Social recolzada per l’Estat com institució) es gairebé inexistent (Sennett, ob. cit. 72,73).

Aquest atac –que afecta també a la Societat com institució, ja que “Es tracta ben bé d’una ruptura de l’organització social” (Touraine, ob. cit. 13) perquè “Aquesta ruptura entre l’economia i la resta de la vida social representa una amenaça directa per al conjunt d’aquesta vida social” (ibid, 14)– és obviat interessadament, però, i sense cap problema ètic, quan afecta¹² als propis capitalistes impacients.

L’empresa, com institució, patirà canvis d’igual o major envergadura. Aquestos seran bàsicament tres: la transferència del poder de la direcció als accionistes –però no de la responsabilitat, que desapareix pel camí–; la potenciació dels resultats a curt termini, basats més en el preu de les accions que en els dividends de l’empresa (clau del concepte capitalisme impacient, segons el precís pensament de Bennett Harrison); i, finalment, l’impacte de les noves tecnologies en la comunicació i en la producció (tant pel que fa a la transmissió d’ordres i de feed-back, com a les capacitats de “daurar” el producte, confonent les potencies amb els fets). Aquests canvis repercutiran de forma negativa en les persones, al fer reeixir vells “traumas sociales y emocionales en una nueva forma institucional [, la correspondiente al] modelo de la nueva economía” (Sennett, ob. cit. 45).

Socialització: processos associalitzants.

Ja hem indicat en el primer apartat que potser l’anòmia sigui quelcom més que un producte, potser sigui un element estructural. Si aquesta hipòtesi fos vàlida, estaríem davant d’un procés desestabilitzador en tant que atemptaria contra els fonaments de la societat: contra el processos de socialització.

Si els anomenats processos de socialització tenen com objectiu la integració de l’individu en una determinada societat (a través de les socialitzacions primària, secundària i de les resocialitzacions, procediments sempre integradors en la societat), perquè es doni un procés associalitzant (anihilador de les relacions socials) caldrà determinar com aquest procés (en el nostre treball, l’imposat pel capitalisme impacient) no pot funcionar en una sistema que socialitzi, o, per simplificar el raonament, cap dels seus requisits enceten camins vàlids per a la socialització.

Tot i sabent que com tal totes les institucions són alhora resultat i eina de les socialitzacions, no mirarem aquelles el canvi de les quals hagi estat promogut des de la base i contra el poder. Ens cenyirem a l’empresa com institució, que de ser una de les més poderoses eines d’inclusió (capitalisme social o ren๳) ara ha passat a ser –segons volem mostrar– eina d’exclusió.

Un aspecte fonamental i significatiu d’aquest dèficit de socialització és la cosificació de les nostres relacions amb l’altre (al substituir les relacions per transaccions (Sennett, ob. cit. 27) que no aporten contingut i solidesa (ibid, 93) a la xarxa ni valoren l’experiència (ibid, 111), o en el mateix ordre, quan veiem als companys de feina com estranys a batre (ibid, 50)); un segon aspecte igualment important és la desresponsabilització sobre les funcions o el producte (sense lloc per a la autocrítica (ibid, 56), amb renúncia a exercir l’autoritat (ibid, 57)), i relacionat amb aquest, la falta de compromís i la baixa lleialtat que genera (oposat a l’antiga màxima del “risc moral” –traduïble per “cal assumir el resultat de les opcions escollides”–, i que porta a que empleats, proveïdors i clients defugin recolzar a empreses amb problemes (ibid, 59), o a no saber definir i assumir les opcions a escollir (ibid, 72) impossibilitant el poder imaginar un relat vital en el treball (ibid, 115)); la impaciència en els resultats (eficàcia contra eficiència, amb la frustració que genera en empleats, clients i usuaris la feina mal resolta (ibid, 94 i 112)); i, finalment, però no menys important, la sensació de manca d’alternativa (quan els líders polítics no saben construir alternatives (ibid, 118, 138 i 151)).

Resumint, el capitalisme impacient neoliberal exigeix per al seu desenvolupament la cosificació de l’altre, la desresponsabilització sobre el producte, la renúncia a l’autoritat, la baixa lleialtat, el resultat com únic fi, la seva imposició global i la impotència reguladora de la política. Cap d’aquestes exigències combreguen amb la socialització de l’individu; ans al contrari, el que requereixen d’ell és un individualisme agressiu, amant de les desregulacions i sense cap altre llei que la de la selva: l’anòmia està servida.

Les alternatives.

“...Als països més avançats es parla ja d’un retorn a les polítiques industrials, la destrucció de les quals va ser el símbol mateix del neoliberalisme triomfant. Però és difícil preveure la capacitat real d’elecció dels governs” (Alain Touraine, ob. cit., pàg. 10 i 11)

El que no podem negar, donada la facilitat amb que podem trobar articles relacionats amb aquest tema (l’impacte social del nou capitalisme), és la tremenda importància que pensadors de tot tipus l’atorguen.

Amb tres dies de diferència podem trobar de d’articles que demanen més “sofisticación del sistema financiero [y mayor] flexibilidad organizativa de las propias empresas”¹⁴ (un llenguatge que després de la lectura del llibre de Sennett ja no ens pot enganyar) fins a “El Pew Center descubrió, en primavera [de 2007] que hay una considerable mayoría nacional partidaria de la intervención del gobierno para restaurar la igualdad económica”¹⁵. Les solucions no són utòpiques, tal i com Sennett (ob. cit. 153 a 167) o Touraine (ob. cit. 22) ens recorden, però tampoc mecàniques. Tots dos, d’alguna manera, posen en l’Estat com institució l’eina política a ser utilitzada pels ciutadans per que procura “la reintegració, la reconstrucció de la societat... transforma el treball precari en ocupació més estable... [coadjuva a] la l’escola i la família... [per a que puguin resoldre] les formes de fracàs personal i col·lectiu...” (Touraine, ibid, 22) o per aixecar l’estatus de la funció pública (Sennett, ob. cit., 163), recompondre el relat vital (ibid, 157) i, el que sens dubte és el més difícil de tots tres, reintroduir la cultura del treball ben fet (ibid, 165).

Si la societat i l’individu som les dos cares de la mateixa moneda, tots dos autors, sociòlegs fins el moll de l’os, no ens diuen res que no sabem ja: que el futur mai esta escrit del tot i que en part (en bona part) està en les nostre mans la responsabilitat de aixecar-lo.

______________________________

Bibliografia

Alain Touraine, Globalització econòmica i fragmentació social, CCCB, 2005.

Boltanski i Chiapello, El nuevo espíritu del capitalismo, Akal, 2002.

José Luis Pardo, La regla del juego, Círculo de Lectores – Galaxia Gutenberg, 2005.

Naomi Klein, No Logo, Paidós, 2005.

Richard Sennett, La cultura del nuevo capitalismo, Anagrama, 2006.

Webgrafia

Emilio Ontiveros (El País, 21/12/07, El capital humano, clave de la prosperidad)

Ignacio Sotelo (El País, 18/12/07, El supermercado de los modelos familiares)

Joaquín Estefanía (El País, 16/12/07, Intervención masiva)

Josep Ramoneda (El País, 18/12/07, La confusión)

Norman Birnbaum (El País, 23/12/07, ¿De qué van las elecciones norteamericanas?)

Rafael Domínguez Martín (El País, 21/12/07, América Latina y la trampa de desigualdad)

Rafael Sánchez Ferlosio (El País, 23/12/07, Sobre el patriotismo)

______________________________

1 No és trivial l’opció entre potència i acte. El filòsof José Luis Pardo dedica una part nuclear del seu llibre La regla del juego a distingir entre potència i acte. Aquest filòsof, en la senda marcada per Aristòtil, dóna primacia a l’acte en tant que “proceso de acabamiento, de perfeccionamiento o de realización (es decir de «progreso a sí mismo» o de «llegar a ser lo que es»)”, cosa que només serà aconseguida “en el mejor de los casos” amb una dosi important d’afany, ja que el pas “de la potencia al acto... es interminable” (pàg. 176). Unes pàgines més endavant ens recorda que si ens mantenim en el regne de les potències, de lo possible, ens caldrà un extraordinari esforç per a no caure en la fal·làcia de les possibilitats infinites –infinites en tant que obliden “lo que ya ha sucedido a la hora de postular lo que podría suceder” (ibid, 221), oblidant pel camí el valor de l’experiència obtinguda i continguda en el propi acte, en el propi fet–, tant extraordinari hauria de ser l’esforç esmerçat que és impossible evitar la trampa. L’acte, el fet, el producte es regeix per la llei de l’esforç, la perseverança, l’error i lo real (sempre aproximat, mai del tot aconseguit, ibid, 219) i remet a la “rigidez de lo sucedido”, a la seva “irreversibilidad” (ibid, 223), amb tot el que té de càrrega de responsabilitat vers la pròpia actuació. La potència viu el món de lo infinitament elàstic, infinitament possible, la realització de la qual només esdevé en un futur contínuament –infinitament– postergat i per això radicalment inversemblant (ibid, 220). No cal, així doncs, remetre’ns a una ètica protestant de l’esforç o a una moral que es basi en la postergació raonable del benefici. Un anàlisi racional ja ens mostra el parany de donar primacia a la potència sobre l’acte.

2 “«Nuestro plan estratégico en América del Norte consiste en dedicarnos con intensidad a la gestión de la marca, al marketing... [y] transferir una porción significativa de nuestras actividades de producción... a contratistas del resto del mundo... Estas medidas son esenciales si queremos seguir siendo competitivos. » John Ermatinger, presidente de la división Levi Strauss Americas, al explicar la decisión de la empresa de cerrar veintidós fábricas y despedir a 13 mil trabajadores norteamericanos entre noviembre de 1997 y febrero de 1999” (Naomi Klein, No Logo, Paidós, 2005, pàg. 237).

3 (Auto cita) “. La gravetat del que avui esdevé rau en que la anòmia ha deixat de ser un mer producte d’una determinada cultura social i econòmica, com ho va ser a inicis i mitjans del segle passat, per a passar a ser l’estratègia bàsica d’una derivació d’aquesta cultura (la cultura de l’anomenat capitalisme impacient, en paraules de Richard Sennett: desregulació és el seu leitmotiv, el seu concepte insígnia) i que la utilitza per a la seva violenta imposició urbi et orbi. Ja no és que si actuem d’una determinada manera caurem en la anòmia, és que si no ens convertim voluntàriament en anòmics, serem exclosos de la societat capitalista, de tota ella.” (Àrea de Debat, Sociologia)

4 La abstracció de les situacions reals dels entorns de les persones sotmeses a les proves que mesuren la seva potència farà que aquestes esdevinguin tan sols proves de força bruta, i que només quan “la situación [en que se desarrolla la prueba] se encuentre sometida a las constricciones de la justificación y los protagonistas juzguen que estas constricciones son realmente respetadas, esta prueba de fuerza será considerada legítima” (Boltanski i Chiapello, El nuevo espíritu del capitalismo, Akal, 2002). La qual cosa vol dir que una prova només obtindrà legitimitat en un entorn on l’autonomia i la igualtat d’oportunitats dels participants estigui garantida.

5 “la erosión del capitalismo social ha creado una nueva formulación de la desigualdad... La antigua estructura institucional ha quedado definitivamente disuelta en el marco especial de las organizaciones flexibles” (Sennett, ob. cit., pàg. 73)

6 “Con la contratación de consultores... pueden desplazar a otros su responsabilidad de decisiones dolorosas. La unidad central manda, pero elude rendir cuentas.” (ibid, 53)

7 Pel que fa als canvis que la Família com institució està patint, i en l’ordre de la seva liquació, Ignacio Sotelo (ver Webgrafia) diu: “La familia tradicional era una institución permanente: se nace y se muere dentro de ella, sin que la voluntad libre juegue el menor papel; en cambio, el carácter más llamativo de la familia nuclear moderna es que, creación de la libertad, es perecedera. La familia caduca a lo más tardar cuando los hijos se independizan al llegar a la mayoría de edad, formando una nueva familia, o cuando se disuelve por la misma decisión libre que la fundó.”

8 Segons Sánchez Ferlosio (ver Webgrafia), en les actualment complexes societats modernes, aquesta institució ens complica especialment la vida. Del patriotisme –de la seva mancança–, i de la companyonia a ell associada, diu: "La renacida acusación de antipatriotismo recuerda los estigmas propios de la religión obligatoria. Se pertenece a una patria como a un credo. Pero la unidad sin amistad convierte a las personas en cosas".

9 Josep Ramoneda (ver Webgrafia) ens adverteix de la trampa ideològica que rau en la confusió entre Nació i Nacionalisme: “La tendencia del nacionalismo conservador a identificarse con la nación, como si fuera una misma cosa... [es] una confusión alimentada por el nacionalismo ideológico... [y en] la medida en que todo nacionalismo es una ideología de combate que se define frente a otro nacionalismo, la ecuación nación igual a nacionalista es tan eficaz como reduccionista”.

10 Rafael Domínguez Martín (ver Webgrafia) fa una més que interessant aproximació a les raons de la corruptela en Amèrica Llatina: “Esta trampa describe de manera muy precisa la realidad de Latinoamérica, donde la desigualdad alimenta la corrupción a través de la destrucción masiva de la confianza interpersonal y en las instituciones. La región es mucho más corrupta de lo que cabría esperar de su nivel medio de PIB per cápita, porque es la más desigual. Existe entre la opinión pública una amplia constatación de la extensión y persistencia del fenómeno de la corrupción, que echa sus raíces en la desigualdad de influencia y de riqueza, como muestra sistemáticamente el Latinobarómetro”

11 És simptomàtic el que Gerardo Díaz Ferran, President de la CEOE, demana pel proper 2008: “La patronal exige al Gobierno que reduzca las cargas fiscales y sociales”, “Reducción de las cargas fiscales para las empresas que favorezcan el crecimiento y el empleo” i “reducción de las cotizaciones empresariales a la Seguridad Social, al desempleo y al Fondo de Garantía Salarial” (El País, 11/12/07).

12 “¡Intervención, intervención!, piden los partidarios de la libertad económica mientras los beneficios suben, ante las consecuencias cada vez más despiadadas de la crisis financiera derivada de las hipotecas locas.”, diu irònicament Joaquín Estefanía (ver Webgrafia) en referència a les intervencions no rebutjades dels Bancs Centrals.

13 Tant Touraine (ob. cit. 9 i 10, al parlar del capitalisme europeu dels anys 45 a 70) com Sennett (ob. cit. 29 a 37, al parlar de la burocràcia piramidal que el capitalisme social hereta de la burocràcia militar) demostren la gran capacitat d’inclusió que aquest capitalisme tenia.

14 Emilio Ontiveros (ver Webgrafia).

15 Norman Birnbaum (ver Webgrafia).